suelo urbano

La situació de pronunciada de crisi al sector immobiliari a Espanya ha comportat una important depreciació del valor del sòl que ha estat obviada, en la majoria dels casos, pels Ajuntaments en la gestió i liquidació de l’IVTNU (també conegut com a Impost sobre la Plusvàlua), quan en realitat (i la resposta dels Tribunals així ho indica) la minoració del valor del sòl urbà té particular incidència en la gestió i quantificació de l’esmentat tribut, especialment en un sistema tributari com el nostre regit pel principi de la capacitat econòmica, principi que prohibeix, com té reiterat el nostre Tribunal Constitucional, el gravamen de rendes fictícies.

Al respecte, l’IVTNU és un tribut que grava l’increment de valor del sòl urbà (plusvàlua)posat de manifest a conseqüència de la transmissió de la propietat o de la constitució o transmissió de qualsevol dret real de gaudi limitatiu del domini.

En conseqüència, en el supòsit que el valor del sòl hagi minorat des de l’anterior transmissió i havent-hi el fet imposable de l’impost constituït per l’increment del valor del sòl durant un període determinat, l’absència d’aquest augment de valor comportarà la inexistència del supòsit de fet del tribut i determinarà la no aplicació de les normes per determinar la base imposable. Estaríem davant d’un cas de no subjecció que comportaria que l’Administració municipal hagués d’ometre, com si d’un sòl rústic es tractés, qualsevol actuació tributària en relació a l’IVTNU. En cas contrari s’estarien gravant rendes fictícies o inexistents.

D’altra banda, tot i constatant que ha existit augment de valor del sòl durant el període corresponent i, per tant, concurrent el fet imposable, s’haurà de determinar la base imposable, si bé tenint en compte que el criteri de la seva quantificació contingut a la norma no està ajustat a l’actual situació de la depreciació del valor del sòl i que el nostre sistema jurídic-tributari i constitucional, com ja s’ha dit, inclou normes que impedeixen un sistema de quantificació aliè a la realitat.

Sota aquestes premisses, la normativa al respecte ha de ser interpretada de manera que la quantificació de la base imposable reflecteixi de forma adequada la plusvàlua generada, resultant obvi que la base imposable resultant de l’aplicació d’aquestes normes és un càlcul suposat, una presumpció d’augment de valor del sòl que com a tal presumpció legal ha de ser tractada. I el cert és que la normativa reguladora del tribut no prohibeix expressament la prova en contrari en relació amb la plusvàlua del sòl (de fet, els Tribunals l’han admès) per la qual cosa cal concloure que l’aplicació del sistema de quantificació previst a la norma s’ha de considerar com una presumpció de l’increment de valor del sòl, presumpció que ha de decaure davant l’acreditació que aquest augment ha estat, en realitat, un altre de diferent.

En conclusió:
El càlcul de la base imposable només procedirà si s’ha produït el fet imposable, i aquest no existirà si el valor del sòl a minorat durant el període corresponent. És a dir: si s’acredita que no ha existit plusvàlua ens trobaríem davant un supòsit de no subjecció per falta de concurrència del fet imposable.
Les normes per quantificar la base imposable contingudes a la legislació vigent s’han de considerar com una presumpció davant la qual cal prova en contrari, prova que s’haurà d’aportar pel subjecte passiu amb la presentació de la declaració o autoliquidació de l’impost, ja sigui dins d’un procediment de comprovació de valors interessat a l’efecte (taxació pericial contradictòria). Dit d’una altra manera: en el supòsit que hagi existit la plusvàlua durant el període corresponent, si s’acredita que la plusvàlua real és inferior a la resultant de les normes contingudes a la normativa d’aplicació i, per tant, que la base imposable ha de ser inferior a la què, com a presumpció legal, estableix l’esmentada normativa, l’Administració municipal haurà de girar la liquidació sobre la plusvàlua real acreditada.

No obstant això, cal precisar:
La inexistència de la plusvàlua o l’existència d’una plusvàlua real inferior a la que resultaria d’aplicar la normativa el tribut s’ha d’alegar i, en el seu cas, acreditar-se a l’autoliquidar l’impost o a l’interposar els recursos que contra la liquidació poguessin procedir.
El procediment de devolució d’ingressos indeguts no es pot utilitzar per qüestionar unes liquidacions de l’IVTNU practicades i satisfetes oportunament i, sobretot, que no han estat recorregudes en temps i forma. Ens trobaríem davant un acte consentit i ferm contra el qual no es va interposar en el seu moment el preceptiu recurs en via administrativa i, com a tal, inatacable en aplicació del principi de seguretat jurídica.
Tot i que l’article 221.3 de la Llei General Tributària estableix que “quan l’acte d’aplicació dels tributs o d’imposició de sancions en virtut del qual es va realitzar l’ingrés indegut hagués adquirit fermesa, únicament es podrà sol·licitar la devolució del mateix instant o promovent la revisió de l’acte mitjançant algun dels procediments especials de revisió establerts als paràgrafs a), c) i d) de l’article 216 i mitjançant el recurs extraordinari de revisió regulat a l’article 244 d’aquesta llei”, els supòsits analitzats no es poden incloure en cap dels previstos en aquest últim article ni pot dir-se que les liquidacions practicades i no recorregudes en forma puguin incórrer en error material ni en motiu de nul·litat i/o infracció manifesta de l’ordenament jurídic, únics supòsits en els quals es podria promoure la rectificació de les liquidacions fermes, la seva revisió d’ofici o la seva revocació com a condició necessària prèvia per tal de sol·licitar la devolució d’ingressos indeguts.

Accediu a aquest TAX Informa

Ramir Riera
rriera@tax.es
Advocat

logo-footer

FOLLOW US ON: